Global System for Mobile

Global System for Mobile communications (GSM), en català Sistema Global per a les Comunicacions Mòbils, és un estàndard mundial de segona generació (2G) per a telefonia mòbil. Va ser creat per la CEPT i desenvolupat per la ETSI i és obert, no propietari i evolutiu. GSM predomina a Europa i és majoritari a la resta del món tot i que a partir del 2004 les operadores de telecomunicacions l'estan substituint progressivament per UMTS.

Aquest sistema va ser desenvolupat pel grup "Group Special Mobile" (les sigles GSM provenen originàriament d'aquí) de l'institut d'enginyeria de telecomunicacions europeu (ETSI), la principal diferència amb els seus predecessors radica en que tant els canals de veu com els de senyalització són digitals i per tant, de manera natural, el sistema suporta també transmissió de dades, també hi ha una millora en la seguretat de les comunicacions i en la reducció d'interferències aconseguides, entre altres motius, gràcies a la tècnica del salt de freqüència.

Les estacions base GSM utilitzen una modulació GMSK (Gaussian Minimum Shift Keying) obtinguda a partir d'una modulació MSK que és una variant de la FSK. Per a l'accés a l'interície radio s'usen 2 slots TDMA de banda estreta entre l'estació base i el telèfon mòbil. Per tal de minimitzar les fonts d'interferència i aconseguir una major protecció de dades s'usa el frequency hopping (anomenat habitualment en català salt en freqüència) a una velocitat de 217 salts per segon, aquest mecanisme esta sota el control de les antenes i no dels terminals.

GSM disposa de quatre versions principals en funció de les bandes utilitzades: GSM-850, GSM-900, GSM-1800 i GSM-1900. GSM-900 (900 MHz) i GSM-1800 (1,8 GHz) i totes elles fan de GSM l'estàndard majoritari al món. Tot i que inicialment en el continent Americà i part d'Àsia es va fer servir l'estàndard IS-95 (que utilitza CDMA) diferents operadors l'han acabat substituint per GSM, en concret GSM-850 (850 MHz) i GSM-1900 (1,9 GHz). El canvi de banda es deu al fet que a EUA les bandes de 900 i 1800 MHz són usades per a comunicacions militars. En funció del nombre de bandes que pot fer servir un terminal, rep la denominació dual, tribanda o quadribanda.

Millores posteriors a l'estàndard van rebre diferents noms com GPRS i EDGE, aquests formen part de l'anomenada generació 2.5 fent de GSM un sistema apte per a la transmissió de dades a velocitats de l'ordre de centenars de kbps i en continua evolució i millora. A aquesta família d'estàndards se la coneix com a GERAN.

Xarxes de telefonia

Telefonia analogica

Una xarxa de telefonia és un conjunt d’elements interconnectats entre ells amb l’objectiu de transmetre i rebre veu entre llocs diferents.

La transmissió a través de les xarxes de telefonia fa servir dos sistemes ben  diferents: l’analògic i digital.

·Telefonia mòbil de primera generació

·Xarxes de telefonia bàsica

ACTIVITATS:

Ej:1) El “vasòfon” és un sistema de transmissió de veu més antic de la telefonia. Busca informació a internet i fes-ne un.

El vasòfon es la imitació d’un telèfon . Esta format per dos gots de plàstic i un fil llarg de llana. S’ha de fer un petit forat al cul del got de plàstic i seguidament introduir la llana. Finalment has de posar un got a l’orella i l’altre got la de agafar un altre persona per que parli . La corda de llana ha de estar tensa perquè es pugui comunicar.

Ej:2) Explica les diferencies existents entre el vasòfon i un telèfon normal:

Tecnologia digital

La telefonia digital va ser un gran avenç a l'hora de transmetre la veu.
La diferencia fonamental entre la telefonia analògica i la digital consisteix en el fet que la telefonia codifica la veu, i s'envien dades que han de ser codificades un altre cop quan arriben al sistema receptor.

ACTIVITATS:

Ej:3) En què es diferencien la telefonia mobil de segona generació i la de tercera generació?

Ej:4) Indica les caracteristiques que ha de tenir un tèlefon mòbil per poder navegar per internet.
Ha de tenir internet al mòbil .

Comunicació per cable o sense fils.

QUI VA INVENTAR EL TELEFON?

L'any 1854, l'inventor francès Charles Bourseul va plantejar la possibilitat d'utilitzar les vibracions causades per la veu sobre un disc flexible o diafragma, per tal d'activar i desactivar un circuit elèctric i produir unes vibracions similars en un diafragma situat en un lloc allunyat, que reproduiria el so original.

Anys més tard, el físic alemany Johann Philip Reis, va inventar un instrument que era capaç de transmetre notes musicals, però no de reproduir la veu humana. Philip Reis, en un comunicat a la Societat de Física de Frankfurt del Main, el 26 d'octubre de 1861, va fer servir la paraula telèfon. El 1863, l'aparell experimental ja era capaç de transmetre la veu amb bona qualitat, encara que de baixa intensitat.

Actualment es considera Antonio Meucci, un italià (resident a Cuba), va inventar el telèfon uns anys abans que Graham i Elisha. Antonio Meucci havia fabricat diversos aparells telefònics entre 1849 i 1870, i va presentar una descripció de la patent 28 de desembre 1870. Segons els informes, va donar documentació detallada dels seus prototips a Edward B. Grant, vicepresident de l'American District Telegraph Company de Nova York, qui després va perdre aquesta documentació en el laboratori on treballava Graham Bell. D'aquesta manera l'11 de juny del 2002, el Congrés dels Estats Units d'America va reconèixer, històricament, a Antonio Meucci la paternitat del telèfon, subratllant que "si Meucci hagués estat capaç de pagar la quota de $ 10 per mantenir formalment la patent després de 1874, les patents del telèfon no hagueren estat emeses a favor de Bell".^[9] En la resolució queda sense valor per als historiadors, que no han retirat l'estatus de Bell com a inventor del telèfon. Rudolph Giuliani, alcalde de Nova York, d'origen italià, va instaurar l'any 2000 una festa per tal de commemorar el "Dia de Meucci" en favor del veritable inventor del telèfon segons Giuliani.

No obstant això, durant molts anys s'ha atribuït la invenció a Alexander Graham Bell, físic i inventor nord-americà d'origen escocès, mentre treballava en la transmissió de sons per sords, va descobrir que modificant un corrent elèctric continu, es podien imitar les vibracions que produeix la veu humana.

L'any 1876 va patentar un equip que podia transmetre la veu a través d'un cable al que va batejar amb el nom de telèfon. Si ben és cert que va ser el primer a patentar l'invent i per tant s'enduu el reconeixement, recentment s'ha esclarit que possiblement copiés la patent d'Elisha Gray, que treballava independentment en la costa Oest.

Elisha Gray havia demanat una patent per a una invenció equivalent dues hores abans, el mateix dia en què Graham Bell també ho va fer. La patent de Bell, però, va ser examinada immediatament, a petició del seu advocat, mentre que la de Gray no va ser examinada fins al dia següent. Totes les demandes presentades per ell per tal de reconèixer la seva paternitat van ser resoltes, però, mitjançant un anunci que expressava la negativa a la seva proposta, de manera que la paternitat de la invenció es va atribuir oficialment a Alexander Graham Bell.

La telefonia automàtica fou inventada per Almon Strowger, als Estats Units vers 1891. Aquest emprenedor de les funeràries, que sospitava que el personal operador de les centrals privilegiava a la seva competència, volia eliminar les operacions manuals en el procés d'establiment d'una comunicación.

La telefonia mòbil fou desenvolupada als anys 1950 als Estats Units. Les primeres xarxes necessitaven fixar una freqüència per a la comunicació, i els sectors geogràfics eren molt grans (pocs abonats per unitat de superfície). Posteriorment, les xarxes mòbils van permetre un ús més eficient de les freqüències, cosa que augmentava considerablement la capacitat de les xarxes.

        Alexander                       Antonio        

Portes logiques

Plantejament digital de problemes tecnologics

1) Identificar cada element de maniobra (control) amb una variable.
La variable tan sols pot adoptar els valors 0 (obert) i 1(tancat). En el cas nostre, A i B són els interruptors.
2)Identifica cada actuador amb una funció.
Cada funció també prendrà únicament dos valors, depent dels que adoptin les variabls. En aquest cas, els valors 0i1 de la funció correspondran, respectivament, als estats "parat" i "en moviment" del motor.
Les variables i les funcions que només poden adoptar dos valos s'anomen variables i funcions logiques.
3)Elaborar la taula de veritat dels actuadors
La taula recull tots els valors que pot pendre una funció logica segons els valors que adoptin les variables logiques de les quals depen.
4) Expressar algebraicament les funcions logiques.
Al nostre circuit, els valors que pren la funció M es poden obtenir multiplicant "booleanament" els valors que adopten les variables lògiques AiB. P er tant, la funció M es pot expressar aixi: = A ·B.

Lògica digital

L'àlgrebra que va crear el matemàticanglés George Boole només consta de dos elements, que sanomenen digits binaris o bits repercussion enormes de la seva alegebra. L'èxit rau en què:
1. Molt problemes tecnològics es poden traduir del nostre sistema numèric decimal a un sistema de dos nombres.
2. Podem identificar el dígits 0 i 1 amb dos estats físics diferents. Per exemple, un interruptor obert (0) i un de tancat (1); una bombeta apagada (09 i una d'encesa (1).
3. Les operacions booleanes de suma, multiplicació i negació es poden dur a terme fisicament amb circuits electronics, pneumatics, hidraulics, etc. La implementació electronica, pero, te avantatges importants respecte a les altres : es més fiable, més rapida, mes barata i a més, es pot miniaturitzar fins a uns nivells microscòpics.

L' ÀLGEBRA DE BOOLE
L'àlgebra de Boole la formen:
·Dos elements( el nomres 0i 1).
·Tres operacions definides com a :
-Multiplicació (·):
0·0=0    0·1=0
1·0=0    0·1=1

-Suma (+):
0+0=0  0+1=1
1+0=1  1+1=1

-Negació: (-):
-0=1  -1=0
La prioritat d'aquests operadors és, en primer lloc, la negació; després, lamultiplicació i, finalment, la suma.

·I les propietats següents:
- Les operacions de suma i multiplicació són commutatives:
X·Y=Y·X     X+Y=Y+X
-Les operacions de suma i multiplicació són associatives:
(X+Y)+Z=X+(Y+Z)
(X·Y)·Z=Z·(Y·Z)
-Les operacions de suma i multiplicació són distributives l'una respecte a l'altre:
X·(Y+Z)=(X·Y)+(X·Z)
X+(Y·Z)=(X+Y)·(X+Z)
- L' element negatiu satisfà:
X+-X=1     X·-X=0